Senyor de Vilafranca, Senyor d’Alenyà, Senyor de Gener,

I el poble de la vila insigne de Montblanc

Peons i mercaders i gent de foravila,

I tots els artesans de fusta, d’or i argila

I clergues i estudiants, soldats d’indistint rang,

Jo mostro el meu respecte que és ben honest i franc,

A tota la gent bona que el vostre mur asila.

Jo sóc un viatger d’un altre temps remot,

Cansat de cavalcar lleuger nit i dia

Per dur-vos un missatge, fa temps que sóc fent via

D’una terra llunyana, tot sol, sense escamot

Esquiu, veloç intrèpid, rabent com un furot

Guiat pel savi art de l’alta astronomia.

I sóc aquí i us duc la diàfana advertència

Puix vos també tinguéreu i vau matar un mal drac

Però el mal sovint no fuig, per molt que mostri absència

I resta silenciós a punt d’un nou batzac

I a la Serra de Prades o als boscos de Llorac

Es pot estar covant la seva descendència.

I sé bé del que parlo i ho dic per experiència

I no us fa res ara us contaré la història

Del meu poble llunyà i de la trajectòria

Dels fets, també amb un drac de fosca procedència

I per això us he fet aquí convocatòria

I us he citat a tots perquè em féssiu audiència.

Al meu país també, una fera maligne

Aparegué de cop immune a tota espasa

I travessant el riu entrà a nostra casa

I el poble sotmeté amb un gest brut i indigne

Gravant amb ferro roent en nostra pell el signe:

Un jou creuat de fletxes, com qui senyala l’ase.

I quasi quaranta anys durà aquella tortura

I quan tenia gana li havíem d’omplir el plat

Menjava democràcia i menjava llibertat

I encara a més a més ens feia la factura

Que havíem de pagar i a sobre en acabat

D’un rot de foc cremava nostra llengua i cultura.

El drac ja va morir, ja fa una temporada

Però no el vam pas matar, es va morir de vell

Per fi, mort, s’acabava aquell gran desgavell

I un cop morta quedà la fera oblidada

I aquella marca ingrata que amb foc dúiem gravada

Ens va desaparèixer de la nostra pell.

També on va morir va néixer una rosa

La nostra diferent, amb puny i sense espina

I també va baixar del cel un gavina

I vam estar contents i vam mudar la osa

I desconeixedors del què l’atzar destina

Vam celebrar contents que ens havíem tret la llosa.

Però el drac no era gens mort, sinó que sols dormia

I quan tots vam marxar contents a brindar amb vi

Es va llevar de nou i airós va fer el camí

Fins la seva caverna on fosc s’amagaria

Del sol i de la pluja, del vent i del tragí

Puix el temps dels grans dracs semblava que finia.

I vam oblidar aviat el pretèrit imperfecte

Per molt que quan cridava la gavina recordés

Els rots de foc del drac i encara, a més a més,

Tot i que aquella rosa tenia més bon aspecte

Ni un ni l’altre no mostraven mai cap respecte.

Tot i haver canviat tot, no havia canviat res.

I els plats de llibertat que abans el drac menjava

Ara se’ls partien alegres aquells dos

En públic tracte agre, en privat amistós

I un cop cada quatre anys convidaven a cava

Prohibint partits polítics, tancant repetidors

I a cada decisió, posant-nos una trava.

I si en algun diari sortia l’opinió

Que no era del seu grat, ni del seu punt de vista

Els soldats anaven a cal periodista

I enmig de cruels tortures anava a la presó

No és pas una metàfora, ni una exageració

Tots dos l’acusaven de ser un terrorista.

I contra el que diguem hi ha sempre qui conspira

La rosa o l gavina, tan és qui governa

I ho fan en aquell poble on hi ha aquella caverna

On viu encara el drac i somrient s’ho mira

I per jugar ens vam donar un parlament de fira

I a sobre els hem de donar gratitud eterna.

I per apaivagar un xic al personal

Es va fer un estatut que era ben poca cosa

Per anar jugant a estat i no fer gaire nosa

I que no es molestessin i no els fes gaire mal.

S’emprenya la gavina i deixa fer la rosa

Tot el poder d’un poble està en un tribunal.

I mai no ens preguntaven si allò ens abellia

Que pel sol fet de viure ens posessin tantes multes

I vam treure el coratge i valentia ocultes

I sense demanar permís a qui ens odia

Es van organitzar al poble unes consultes

Per decidir la nostra pròpia sobirania.

I ja no tenim drac que amb els seus crits eixordi

Ni els seus hereus grotescos i som un poble fort

I perquè no passeu nostra mateixa sort

Caldrà que tot Montblanc la història recordi:

Aquest és un missatge pel cavaller Sant Jordi

Si mai un drac mateu corroboreu que és mort.

Majestat, Altesa, sant Jordi cavaller,

Senyor de Vilafranca, Senyor d’Alenyà, Senyor de Gener,

I el poble de la vila insigne de Montblanc

Peons i mercaders i gent de foravila,

I tots els artesans de fusta, d’or i argila

I clergues i estudiants, soldats d’indistint rang,

Aquest joglar que us parla saluda ben cordial,

Gaudiu molt de la vostra setmana medieval.

Guillem de Berguedà