La Setmana Medieval és una festa popular, que no està organitzada des de cap institució, sinó que és el mèrit i fruit de l'esforç de tot un poble en moviment. En aquesta secció de la web, volem mostrar el testimoni d'aquesta gent, que cada any treballa de forma totalment desinteressada per tirar endavant la festa.

Serveixi doncs com a homenatge, aquest escrit que molt amablement ens ha redactat una de les persones que des de fa molts anys està vinculada a la festa: en Matias Vives, i que el passat any 2007 va representar el paper de Rei de la Setmana Medieval. Creiem que el seu testimoni és d'una gran vàlua, i que les seves paraules transmeten -millor del que ho farien les nostres- les idees i sensacions que aquí preteníem mostrar.

La filla de la Princesa:

Vint anys desprès del regnat del meu pare... vaig ser rei. Entremig, d’altres varen ocupar el tro reial, provinents de les més diverses ocupacions: fusters, mestres, botiguers, empleats, pensionistes,... i tots hem anat acompanyats de reines, a quina més virtuosa i assenyada, sant jordi, tots guanyadors en el combat contra el drac, i princeses, totes “boniques com un estel que brilla al mig de l’atzur”.

La Setmana Medieval és això: la seva gent. Una gent capaç de muntar i desmuntar mercats, jocs, corts, llegendes, dracums i tants altres escenaris, per arribar a casa i, enlloc de deixar-se anar a la butaca i engegar la televisió, vestir-se amb les millors gales per sortir al carrer i rememorar davant la gent vinguda d’arreu, els anys més esplèndids de la nostra vila.

Setmanes i setmanes d’assajos, de trobar-nos una nit si, una altre també i, mentre intentem aprendre aquell ball que la “professora” va inventant una mica sobre la marxa, parlar d’allò que ens és comú, descobrir la humanitat que s’amaga darrera aquells nobles dels quals -sense la setmana medieval- mai haguéssim sabut a què es dediquen els seus fills, o d’aquelles princeses què encara no saben què volen estudiar de grans, o d’aquells altres que acabem de conèixer amagats darrera una bambolina, empenyent un carro, o guiant-nos amunt i avall a manera de servei d’ordre i protocol.

Sant Jordi és això: una mena de catarsi col·lectiva; un trobar-se i parlar, un compartir vivències. És descobrir, entre toc de tambor i so de trompeta, com a quan forts som els pobles si caminem tots en una mateixa direcció; és verificar com a quan lluny podem anar quan aparquem les diferències, quan integrem la opinió de l’altre, quan sumem.

La meva princesa no havia nascut quan va començar la Setmana Medieval, i el meu Sant Jordi encara no caminava, i ja han estat protagonistes de la Setmana. Ara només ens queda seguir treballant per fer encara més gran la festa, fins que arribarà un dia en què alguna mare escriurà en aquesta web un text que començarà dient: aquest any la princesa és la meva filla, la filla d’una altra princesa... i, de ben segur, haurà estat abans bandera, i poble, i noble en alguna ocasió; i serà llavors quan tots els reis, reines, nobles, poble, cavallers, banderes, tambors, trompetes, genets, esclaus, bufons, arlequins, i tota la gent que fa possible la setmana medieval, sentirem un orgull sa i legítim, conscients de què aquella princesa serà una mica de tots, sense cap exclusió, tal i com ha estat sempre la Setmana Medieval.

Que tingui llarga vida.

Matias Vives March.